Benvolgut Conseller Joan Manuel Tresserras,

Arran del nostre primer contacte amb vostè a Manresa, i amb la sensació de que no ha interpretat correctament les nostre reflexions, creiem oportú donar-li a conèixer per escrit quins són els motius que ens han dut a reclamar públicament una rectificació de la política artística de la Conselleria de Cultura de la que vostè és màxim responsable.

En primer lloc, aclarir-li que preferim no parar cap atenció a les insinuacions que va fer a Manresa sobre el "partidisme" de Cultura de Base (CdB), sobre "interessos foscos", o sobre els beneficis personals que els membres de la plataforma pretenen treure de l'actitud reivindicativa. Cal que sàpiga que entre els membres de CdB hi ha votants del partit que vostè representa, així com d'altres partits ara al govern o també a la oposició. Aquest tipus de desqualificacions intoxiquen enormement qualsevol reflexió conjunta i la possibilitat, desitjada per tots, d'arribar a trobar denominadors comuns de partida. I sent vostè Doctor en Ciències de la Comunicació, ho sap perfectament. D’altra banda, a Manresa va manifestar que la informació de la que disposem és improvisada i mancada de veracitat. Tot el col.lectiu estem al corrent dels objectius i gestions que s'estan duent a terme per part de la Conselleria gràcies a diverses fonts ben sòlides. Som una plataforma molt amplia i compartim informació contínuament i, si bé entenem que la premsa fa el seu paper, tenim força clar que no para atenció als detalls ni a qüestions que cal conèixer de forma acurada. Nosaltres hem reaccionat a una situació que demanava missatges d'urgència, però també hem posat a disposició pública més informació que es pot trobar a las webs, blogs i el wiki de CdB. L'objectiu d'aquesta carta, aleshores, és aclarir diversos punts i comunicar de forma sintetitzada el posicionament que CdB ja havia argumentat.

Sr. Tresserras, el projecte del CASM fins ara s'ha significat per no haver aprofundit en una visió clara i una interpretació correcta dels profunds canvis tant al teixit de la producció cultural a Catalunya i Barcelona com a les polítiques públiques envers aquest sector. En poques paraules, ha mancat una visió de la realitat. Estem d'acord que calia no tan sols una nova direcció sinó una nova orientació al CASM destinada a fer front als greus problemes de la producció local i a reconèixer la presència i força de multitud de pràctiques culturals cada cop més minoritzades sota una concepte de cultura massa segrestat per la idea d'espectacle. El progressiu tancament de centres i locals de creació i exhibició a Barcelona, amb una manifesta manca de suport per part de la Conselleria i d'altres organismes públics, i la difícil pervivència dels espais que romanen actius, a qui no se'ls dona la possibilitat d'assolir massa crítica, representen el teló de fons que qualsevol debat sobre l'estat de la cultura al país ha d'acceptar.

 La qüestió és que el nou centre que sembla que es planteja tampoc contempla aquesta reflexió i per tant pot caure en el mateix parany que tots detectàvem durant les darreres temporades del CASM. Un centre d'especulació intel.lectual en format expositiu, com el que es driva de les informacions aparegudes a a premsa, és molt interessant i, de fet, la capital catalana ja en té algún de força prestigi i solera com ara el CCCB. Però el que cal és adonar-se, especialment per part de la Conselleria de Cultura del Govern de la Generalitat, de la necessitat d'un centre dedicat a la producció local, lògicament en connexió internacional, però articulat en funció del propi teixit. Ara no cal un altre centre tipus CCCB. Ara cal adoptar una postura franca respecte a un model de relació institucions-productors que hem heredat de fa anys i que s'ha revelat obsolet. Ara cal ser prou intel.ligent per a dissenyar una estratègia a curt-llarg termini de suport a la producció local, en un context com el català, la marca principal del qual és la cultura. No és admisible el dispendi i la promoció que la Generalitat fa de la cultura catalana a l'estranger, i que aquí, vostè, per una decisió manifestament desmanyotada i desinformada, hagi d'assegurar-se més pressupost a la recerca d'un nou centre d'art en susbstitució del CASM, en paral.lel a l'escassa inversió en els petits locals independents que sí mouen el teixit i sí ténen públic. I tot plegat, en una situació de crisi econòmica com l'actual.

El nomenament de Vicenç Altaió com a responsable del nou centre mereix una lectura acurada, sobre tot per la esbiaxada manera en que creiem que ha estat designat. A CdB considerem que el Sr. Altaió és mereixedor de respecte professional, donat que fa anys que hi treballa en el món de la cultura. No tenim res a dir respecte a la seva capacitació intel.lectual. Però el seu nomenament precipitat, sense que s'hagi sotmès als mecanismes decidits pel sector i per les institucions, el sitúa en una posició deslegitimada davant de tothom. Aquesta deslegitimació farà difícil la confiança en els interessos del seu centre o de la seva direcció. Amb aquest nomenament a dit i depenent, una vegada més, de les variables voluntats del polític de torn, en aquest cas vostè, el públic potencial rebrà les activitats del centre com un exercici de propaganda del partit governant, més que de reflexió i suport a la producció cultural. A més, posarà en qüestió la pròpia consistència del càrreg, ja que tant que tan bon punt canvii la direcció política de la Conselleria, canviarà a direcció del centre. I tal i com  s'ha exigit per altres espais, el futur centre també hauria d'aconsseguir un estatus d'independència respecte de  la direcció ideològica del partit governant. El més lògic era orientar el centre cap a una linia que pogués articular estratègies comuns amb els agents culturals actius, sense oblidar el respecte als pactes arribats fins ara amb el sector: Consell de les Arts, bones pràctiques, concurs de projectes a partir d'uns criteris clars…, en fí, guiar les decisions per criteris professionals per tal d'evitar ingerències polítiques i decisions precipitades. I això, Sr. Treserras, és responsabilitat política seva. Vostè mateix, a Manresa, va manifestar que "de la mateixa manera que la directora de patrimoni no se selecciona per concurs públic, el director del Centre d'Art Santa Mònica tampoc". Això ens indica que és voluntat de la Conselleria no cumplir amb els acords presos sobre bones pràctiques.

Vostè addueix que no hi ha prou públic d'art contemporani per que es mereixi determinada atenció institucional. Sr. Tresserras: el Govern de la Generalitat dedica milions d'euros a la recerca i desenvolupament científics (R+D), tot esperant que un dia pugui aportar els beneficis econòmics i socials desitjats, però aquesta inversió també és poc visible i no gaudeix de públics i atencions mediàtiques massives. De la mateixa manera, els artistes són l'R+D de la representació sensorial d'una societat, que no és poca cosa, Sr. Conseller. Les investigacions de molts artistes acaben sent, no tan sols obres d'art que es poden veure a exposicions, sinó elements substantius de la producció audiovisual, educativa, arquitectònica, de disseny, industrial i fins i tot científica. Percebre els artistes com simples productors d'objectes artístics és obviar la capacitat que tenen d'oferir grans valors afegits que finalment acaben incorporats a la societat. Sostenir, com vostè fa, que hi ha poc públic a l'art contemporani és negar aquesta evidència i subratllar una visió totalment superada de l'art com a simple estímul espectacular de masses. La percepció de les pràctiques artístiques no poden basar-se en el nombre de públic que convoquen sinó en els efectes que tenen a llarg termini en el teixit social. Ens cal que polítics com vostè vegin els artistes com a productors de sentit i investigadors socials i no merament com a realitzadors d'espectacle.

Sr. Tresserras, perseguir el país que somiem sovint por fer oblidar el país que tenim. La cultura d'un país es conforma per les seves pràctiques culturals, moltes d'elles de petites dimensions els efectes de les quals no busquen mecànicament públics massius. Algunes d'elles assoleixen prou atenció en el temps i en la capacitat d'associar esforços comuns i interessos semblants. En tenim alguns exemples al nostre país, que ens han ensenyat que és possible aconseguir nínxols al mercat cultural sense necessitat de passar per grans operacions promocionals ni de fer despeses inútils. La seva actitud indica una falta de visió de present i de futur, el no voler entendre la importància d'articular una relació fresca i comprensiva amb els productors culturals catalans de base.

És evident que el mercat cultural s'està transformant i que cal veure les coses amb perspectiva; cal reflexionar sobre la fi de la quimera d'una cultura que "crea ciutadania"; hem de replantejar-nos el paper que un art endogàmic ha jugat en un context on els ciutadans no hi troben miralls pels seus imaginaris; cal repensar les noves relacions entre industries culturals, turístiques i llur impacte a l'economia general, alhora que posar l’èmfasi en el valor de recerca afegit que comporta l’art a molts nivells econòmics i socials; es fa urgent analitzar la necessitat d'una aposta per les polítiques productives davant de les merament promocionals i els objectius que amb això podríem assolir (mirem les dinàmiques positives que han acompanyat la creació de centres com Hangar o Can Xalant). Tanmateix, Sr. Conseller, per tal d'engegar aquesta reflexió, cal adoptar un punt de partida comú, un sòl on poder reconèixer referents i objectius comuns, i aquesta tasca és la pròpia d'una Conselleria de Cultura com la seva. Aquesta possibilitat ha quedat malmesa amb la seva actitud.

La disputa sobre el CASM no l'ha de veure com una cosa aïllada i puntual, sinó que s'emmarca en una reflexió més ampla i amb més perspectiva de la situació de les pràctiques culturals a Catalunya. És per això que CdB no només està formada per professionals del món de l'art, sinó també de la dansa, del teatre, del disseny, de la publicitat, d'associacions creatives i educatives transdisciplinars. Altres entitats com les que representen als artistes visuals de Catalunya, als crítics d'art, a part dels galeristes, als gestors, etc., també li han fet arribar reflexions semblants. És això el que li demanem. Que vegi que la sol.lució al conflicte ha de passar per fer una lectura transversal dels problemes i no reduir-ho tot a una simple qüestió de gremialisme o d'un edifici ben col.locat al final d'un passeig turístic. Ara no ens calen sol.lucions personalistes i il.lustrades que emmascarin, com sempre, la difícil situació dels creadors locals catalans. Ens cal una actitud compromesa, positiva i afirmativa envers aquests. I la decisió que vostè ha pres no va gens encaminada en aquesta direcció.

Esperant haver-li aclarit la nostra posició respecte al tema del CASM i, de pas, alguns malentesos dels que vostè va fer gala a la nostra trobada a Manresa, aprofitem novament la ocasió per a saludar-lo atentament.

CdB

www.culturadebase.net